El #MeToo narrat des del cap de Harvey Weinstein. El retorn d’Emma Cline amb una peça de cambra punyent, divertida i pertorbadora. Vint-i-quatre hores abans que es faci pública la sentència del seu judici, en Harvey es lleva de matinada, suat i inquiet, en una casa de Connecticut que li han deixat. Se sent ple de confiança, tanmateix: això és Amèrica, i a Amèrica no es condemna la gent com ell. Han intentat ensorrar la seva reputació, però no ho han aconseguit,i avui el destí li indicarà com pot acabar de restaurar-la. Aquella cara que li sembla tan familiar, la del veí del costat, resulta ser la de l’escriptor Don DeLillo, i en Harvey ja veu els llums de neó: White Noise, la novel·la inadaptable per antonomàsia transformada finalment en pel·lícula; una aliança perfecta entre ambició i prestigi al servei del seu retorn. Però les hores van passant i en Harvey comença a percebre esquerdes cada cop més fondes en la confiança amb què s’ha llevat. Amb la subtilesa que la caracteritza, Emma Cline construeix aquest relat des del lloc més incòmode: des de la ment d’un Harvey (Weinstein, esclar) que apareix retratat aquí com algú fràgil i necessitat, que sobrevalora la seva intel·ligència i exhibeix una megalomania ridícula; un home allunyat d’una realitat que se li va fent cada cop més visible i en la qual es filtren assumpcions d’una culpabilitat que el seu jo conscient nega. Lluny de l’enfocament habitual del tema, amb injeccions d’humor i sense subratllats, l’autora de la celebrada Les noies ens ofereix aquí una peça de cambra punyent, divertida i pertorbadora.
